Les funcions sintàctiques
La funció sintàctica és el paper que fa un mot o un sintagma en relació amb els altres elements de l’oració. Fem un repàs de les més importants:
- Subjecte (Subj)
- Predicat (Pred)
- Complement directe (CD)
- Complement indirecte (CI)
- Complement preposicional o de règim verbal (CPrep/CRV)
- Atribut (Atr)
- Complement predicatiu (CPred)
- Complements circumstancials
És qui fa l’acció del verb. Al lloc del subjecte hi pot haver un substantiu amb complements o sense, un pronom tònic, una oració subordinada de substantiu o bé un infinitiu.
És allò que es diu del subjecte, sempre amb un verb com a nucli.
És el complement sobre el qual recau l’acció expressada pel verb. El CD pot ser una cosa o una persona. Només excepcionalment va precedit de preposició.
És el destinatari de l’acció del verb. Sempre va precedit de la preposició a o per a.
És un complement exigit per certs verbs, que sense ell no tindrien significat complet. Sempre va precedit d’una preposició, per això també se l’anomena complement preposicional. Alguns verbs d’aquesta mena són: oblidar-se, recordar-se, avergonyir-se, avenir-se, accedir, confiar, influir, contribuir, preocupar-se, referir-se, resignar-se, sotmetre’s, oposar-se, exposar-se...
És un complement propi de les oracions atributives (amb els verbs ser, estar o semblar com a nuclis del SV). L’atribut pot ser un substantiu, un adjectiu, un sintagma nominal o un sintagma preposicional.
És un complement verbal i nominal alhora. Es refereix tant al verb com al subjecte (o al complement directe) i ha de concordar amb tots dos. Acostuma a ser un adjectiu.
Expressen en quines circumstàncies es fa l’acció del verb, com ara el lloc (on?), el temps (quan?), la manera (com?), la companyia (amb qui?) o l’instrument (amb què?).
