El teatre neoclàssic Joan Ramis

El teatre neoclàssic
Joan Ramis

El teatre neoclàssic pren d’exemple i beu de les influències provinents de França. Les regles formals i temàtiques d’aquest nou teatre són:

• Regla de les trets unitats: lloc, temps i espai.
• Predilecció per temes històrics, mitològics, bíblics i religiosos.
• Finalitat didàctica i moral.
• Pel que fa la forma s’empra el vers i s’adopta la tragèdia com el gènere més comú.
• Els màxims exponents del teatre francès neoclàssic són Racine, Corneille i Voltaire.

Joan Ramis i Ramis (1746-1819), un dramaturg d’inspiracions clàssiquesJoan Ramis i Ramis fou un dramaturg i poeta nascut a Maó en el si d’una família influent de l’illa. La seva formació en l’àmbit de les lletres i les humanitats fou molt àmplia i el seu pas per universitats i centres de formació brillant: estudià retòrica i filosofia a Palma de Mallorca, on va beure dels referents castellans, i dret civil i canònic a la Universitat Pontifícia d’Avinyó. A França, durant els seus estudis, Ramis va poder entrar en contacte amb el corrent neoclàssic francès, que adoptà i conreà més endavant, abandonant la poesia castellanitzant barroca treballada a Mallorca. Després de concloure els estudis, va retornar a Maó, on compaginà la seva feina d’advocat amb la de diversos càrrecs públics i la seva passió literària. Instal·lat definitivament a Maó, l’any 1778, va fundar la Societat Maonesa de Cultura amb la voluntat de crear un espai d’intercanvi de coneixements interdisciplinaris. Més tard, amb la signatura del Tractat de Versalles (1783), l’illa de Menorca passà a mans castellanes, fet que derivà en la progressiva castellanització de la vida cultural i per la qual Ramis es veié afectat. Després de la mort de la seva dona, Joana Montanyès i Ximénez, passà per una curta etapa on feia ús del llatí que aprengué del seu pare en una etapa primerenca.

Les famílies lingüístiques europees

Les famílies lingüístiques europees

A Europa es parlen diàriament una gran quantitat d’idiomes, pertanyents a les diverses comunitats instal·lades en el continent. Hi ha llengües europees que són molt semblants, com el txec i l’eslovac, però la majoria són mútuament incomprensibles i, en canvi, malgrat l’aparença de diversitat, tenen un origen comú.

Les grafies g/j, tg/tj/dj, x/ix, tx/ig

Les grafies g/j, tg/tj/dj, x/ix, tx/ig

Les grafies g/j i tg/tj/dj

Llegeix aquestes paraules en veu alta:

• gerra, jardí, girafa, justícia, joguina

Com has pogut comprovar, trobem el mateix so inicial representat per dues grafies, la g i la j. Per saber si hem d’escriure l’una o l’altra, hem de seguir les normes ortogràfiques següents:

• Escrivim g davant de e, i: gener, gerani, girar, gira-sol...
• Escrivim j davant de a, o, u: pujar, joc, jugar...

Les excepcions d’aquesta regla són:

• Els mots que contenen els nexes -jecc- i -ject- : injecció, 
• El verb jeure: jec, jeia, jeien...
• Algunes paraules d’origen hebreu: Jesús, Jerusalem, Jeroni...
• Altres mots: jeroglífic, majestat, jersei, jerarquia.

L’alternança entre aquestes dues grafies la trobem també en alguns verbs i derivats. Fixa’t en els exemples:

Ara fixa’t en aquestes paraules:

• platja, fetge, rellotge, adjuntar, metge...

En aquest cas les grafies tg, tj, dj representen un mateix so. Per saber si hem d’escriure l’una o l’altra, hem de seguir la mateixa regla ortogràfica que amb les lletres g i j.

• Escrivim tg davant de e, i: missatge, viatgi...
• Escrivim tj i dj davant de a, o, u: llotja, mitjó, adjunt...

 Les grafies x/ix i tx/ig

Un cop més trobem un so que es representa amb dues grafies, la x i la ix. Hem de tenir en compte que la i del grup ix no es pronuncia. Per escriure-les correctament, hem de tenir present les normes següents:

• Escrivim x:
  – A principi de paraula: xarop, xocar, xuclar...
  – Darrere de consonants: panxa, ronxa, marxa...
  – Darrere de i: guix, clixé, bixest...
  – Darrere de u: disbauxa, rauxa, xauxa...
• Escrivim ix:
  – Darrere de les vocals a, e, o, u: faixa, peix, coixí, ruixat...

Finalment fixem-nos en aquests mots:

• Escrivim tx:
  – A principi de paraula: txec, txapela...
  – Enmig de mot: cotxe, butxaca, caputxa…
  – A final de paraula: capritx, esquitx, sandvitx.... 
• Escrivim ig:
  – A final de paraula quan els derivats porten j/g/tj/tg: lleig/lletja;
   

La prosa del sXVIII. Llegendes i Rondalles Rafael d'Amat (Baró de Maldà)

La prosa del sXVIII. Llegendes i Rondalles
Rafael d'Amat (Baró de Maldà)

Durant el segle XVIII la prosa adopta la forma de diferents gèneres. En la unitat anterior, n’hem vist un exemple: la prosa didàctica, un dels gèneres més conreats al segle de les llums.

Dietari personal d’estil col·loquial i castellanitzant

• Viatge a Maldà i anada a Montserrat

El text és ric en descripcions i s’hi narra una viatge; no obstant això, hi apareixen altres dades històriques (per exemple, fets relacionats amb la Gran Guerra) que mantenen els lectors situats en un context històric concret. Els viatges, per a Maldà, són un nou estímul en la seva literatura, ja que ara ha de descriure llocs i experiències que fugen de la seva rutina diària.

L'oració simple. L'oració impersonal. Oració activa i oració passiva

L'oració simple. L'oració impersonal.
Oració activa i oració passiva 

L’oració es pot definir des de diversos punts de vista:

• És una unitat semàntica, que interpretem amb l’ajuda del context.
• És una unitat fonètica delimitada per dues pauses en l’entonació.
• És una unitat sintàctica, els elements de la qual s’interrelacionen.

 La veu passiva

Les oracions es poden expressar en veu activa (el subjecte fa l’acció que expressa el verb) o en veu passiva (l’acció la realitza el subjecte pacient). Quan convertim una oració en veu activa a passiva, pateix unes transformacions. Prenem aquesta oració com a exemple:

El català oriental i el català occidental

El català oriental i el català occidental

ots els dialectes junts formen la llengua, en el nostre cas, el català. Allà on siguem, parlarem el dialecte propi, i el que és ben segur és que no hi ha millors dialectes que d’altres, no n’hi ha cap que sigui ni més bo, ni més pobre ni més important que la resta.

Cal distingir els dos grans blocs dialectals en què es vertebra el català:

a. el català oriental: rossellonès, central, balear i alguerès.

b. el català occidental: nord-occidental i valencià.

Alguns trets característics de les varietats dialectals són:

CATALÀ ORIENTAL	CATALÀ OCCIDENTAL
Pronunciació de la vocal neutra de les vocals a, e en posició àtona: llibre, cinta.	Distinció de a i e en posició àtona: llibre, cinta.
Pronunciació u de la o àtona (a excepció del balear).	Distinció de o i u en posició àtona.
Ús de l’article el i del salat es, en la variant balear.	Ús de l’article lo i en valencià, el.
Alguns verbs incrementen amb -eix o -esc: serveix, servesca.	Alguns verbs usen l’increment -ix- o isc-: servixo, servisca.
Pronoms febles davant de verb amb la forma reforçada: em dic, et diré.	Pronoms febles davant de verb amb la forma plena: me dic, te diré.