La essa sorda i la essa sonora representen dos sons diferents; per tant, és molt important saber-los distingir, perquè hi ha paraules que només es diferencien per aquest so. Per exemple, fixa’t com pronunciem les paraules següents:
ESSA SONORA
ESSA SORDA
casa
caça
rosa
rossa
pesa
peça
Per representar el so de la essa sonora s’utilitzen les grafies s i z.
S’escriu z al principi de paraula: zebra, zona, zel...
S’escriu z després de consonant: esmorzar, onze, pinzell, senzill...
S’escriu s entre vocals: casa, pesar, cervesa... Excepte en alguns mots cultes, que
Per entendre com es defineix i com s’organitza el teatre del segle XVI hemdetenirpresentsduespremisses:
Per una banda, el teatre és, entre totes les manifestacions literàries.
la més afectada per la substitució lingüística, és a dir, per la preferència del castellà en comptes del català.
Els dos motius principals són que el teatre culte se solia representar a la cort,
una cort castellanitzada, i que el teatre, més que cap altre gènere, reprodueix la societat que hi viu.
D’altra banda, el teatre del segle XVI el podem classificar en dos grans corrents: el teatre culte i el teatre popular.
Fins a l’època moderna no podem afirmar l’existència d’un teatre culte, ja que aquest va molt lligat a la vida social de les corts modernes.
En canvi, durant l’edat mitjana, el teatre d’arrels populars va prenent protagonisme i es consolida com una de les fonts d’entreteniment més importants.
En ambdós corrents, hi distingim missatges diversos, i per diferenciar-los establim dues etiquetes més: teatre religiós i teatre profà.
TEATRE CULTE
TEATRE POPULAR
Les manifestacions del teatre profà culte neixen i es representen en un cercle cortesà. L’autor és conegut i, en la gran majoria d’ocasions, situa l’acció en contextos aristocràtics. Destaca per l’alt contingut satíric. El teatre religiós culte és escàs; amb tot, té un autor que presenta propostes innovadores que s’adscriuen als paràmetres de l’època.
De mica en mica, els actors es van professionalitzant i esdevenen uns agents importants dins de la dramatúrgia.
El teatre popular, tant el religiós com el profà, es caracteritza per ser un teatre lligat a la tradició. Tant a l’hora de representar-se en escena com en el text mateix podríem dir que són més conservadors i més medievalistes.
Els actors que representen les obres de teatre popular són persones del poble, que hi intervenen com una manera més d’entreteniment. Durant molt temps, les dones no hi poden actuar.
En aquesta mena de compostos els dos mots que els componen no concorden sempre:
bocabadat boca (femení) i badat (masculí)
La concordança es dóna entre l’adjectiu resultant i el substantiu a què es refereix: Una noia bocabadada, uns nois bocabadats, unes noies bocabadades...
Quan una vocal forta (a, e, o) s’ajunta amb una de feble (i, u) o bé s’uneixen dues de febles (u + i, i + i, u + u) formen un diftong(boina, veure, cuina...) i per tant es pronuncien dins la mateixa síl·laba. Ara bé, de vegades hi ha vocals que es pronuncien en dos cops de veu, és a dir, que pertanyen a dues síl·labes diferents. És el que s’anomena un hiat. En aquests casos, posem una dièresi sobre la i o la u per marcar com s’ha de pronunciar aquella paraula. Per exemple, la paraula raïm (ra-ïm).
